La primera vegada que la meva filla va tornar sola de l’escola tenia 11 anys. El trajecte era de només un quilòmetre i mig i se’l coneixia de memòria, perquè l’havíem fet centenars de vegades, encara que gairebé sempre en cotxe.
Aquell dia va ser com qualsevol altre fins que es va fer l’hora de sortir de l’escola. Aleshores em vaig començar a posar nerviosa, no gaire, però prou per haver-me d’anar repetint que tot aniria bé, que coneixia el camí, que sabia travessar els carrers i que no hi havia cap motiu per preocupar-se. Tot i això, em va costar estar tranquil·la fins que va arribar.
Uns vint minuts més tard va obrir la porta de casa, contentíssima. Feia poc que li havíem fet les seves pròpies claus i havia triat el clauer amb molta cura. Estava orgullosa de poder arribar a casa i obrir la porta tota sola.
Aquella mateixa setmana també va començar a agafar l’autobús amb les amigues i tinc la sensació que, entre una cosa i l’altra, va créixer deu centímetres de cop.
Jo havia començat a tornar sola de l’escola molt abans. Tenia sis anys quan, el primer dia de classe, la meva mare em va acompanyar al matí i aquella mateixa tarda ja vaig tornar caminant a casa. A partir d’aleshores vaig continuar fent el trajecte a peu durant tota la meva etapa escolar, normalment amb altres nens del barri que anaven a la mateixa escola.
No recordo que ningú ho trobés especialment valent o extraordinari. Era, senzillament, la manera com anàvem a l’escola.
Quan comparo les dues experiències, em crida l’atenció la diferència d’edat, però també com ha canviat la manera de viure aquests petits passos cap a la independència. Una cosa que per a mi havia estat completament normal, trenta i escaig anys després em provocava nervis i una bona estona pendent de la porta de casa.
I el més curiós és que, tot i haver crescut amb aquella llibertat, jo mateixa he acabat portant els meus fills en cotxe moltes més vegades de les que m’hauria imaginat. A vegades per les presses, altres perquè el recorregut no em sembla prou segur i, segurament, també perquè ens hem acostumat a organitzar-nos d’aquesta manera.
Hi ha carrers amb massa trànsit, cruïlles complicades i trajectes que no conviden precisament a deixar que un nen els faci sol. Però també em pregunto fins a quin punt les nostres pròpies pors i costums influeixen en les decisions que prenem com a pares.
I això em porta a pensar en una qüestió més àmplia: com es mouen els nostres fills cada dia? Perquè, independentment de si van sols o acompanyats, els seus desplaçaments també tenen conseqüències per a la salut i el medi ambient. Anar caminant o en bicicleta a l’escola és una oportunitat de fer exercici físic i, quan substitueix un trajecte en cotxe, també contribueix a reduir el trànsit i les emissions.
M’interessa entendre per què hem acabat organitzant tants desplaçaments al voltant del cotxe, què ens dificulta anar més a peu, en bicicleta o en transport públic i què es podria fer per facilitar-ho.
D’aquestes preguntes neix Rodar, una publicació periodística independent dedicada a la mobilitat dels infants.
Vull investigar com es mouen els nens avui, quins obstacles es troben i què s’està fent per fomentar una mobilitat més activa, segura i sostenible. Hi ha escoles, ajuntaments i entitats que fa anys que treballen en aquest àmbit, tant a Catalunya com en altres llocs, i m’interessa conèixer de prop les seves experiències, donar a conèixer les idees que han funcionat i els resultats que han obtingut, però també entendre per què algunes iniciatives no acaben de funcionar.
A Rodar hi trobareu notícies, reportatges i entrevistes sobre mobilitat escolar, bicicleta, transport públic, salut, seguretat viària i disseny dels carrers. També parlarem de l’autonomia dels infants i de les possibilitats que tenen de moure’s pel seu compte. Vull escoltar les persones que investiguen i treballen en aquests temes, les famílies que s’hi troben cada dia i, és clar, els mateixos nens i nenes, que sovint tenen molt a dir sobre els carrers on viuen.
Si coneixes alguna iniciativa interessant, tens una experiència per compartir o creus que hi ha alguna pregunta que s’hauria d’investigar, em pots escriure a hola@rodar.cat
Merci,
Helena Spongenberg
Editora de Rodar